Hi havia una vegada un home anomenat Xavier que vivia a Sumacàrcer amb la seua dona, Vicenta o Vicentica era com li deien les seues amigues, Isabel, la seua filla. Ell era alt com un pi, i primet com un fideu, ulls de color verd, nas fi i llarg i la boca xicoteta. Li agrada anar vestit amb xandall i portar esportives. Un dissabte pel matí en el seu bancal de tarongers, collint, va entropessar i caigué des de dalt d’una calçada, d’una altura de quatre metres. Xavi estava sol. No hi havia ningú a prop. Sabia que encara que cridara no el sentiria ningú. Mentre ocorria açò la seua família estava tan tranquil·la en casa.
Ell es trobà amb prou forces per a arribar a casa. Quant arribà li digué a la seua dona que no es trobava bé i tenia agonia, mareig i li feia molt de mal l’esquena. Tocaren a l’ambulància i quant arribà se’n anaren a l’hospital. I li digueren que tenia que estar un mes sense alçar-se’n del llit, perquè tenia un os trencat i l’ambulància el tornà a casa. Ell encara es sentia mal però tenia que descansar. Així que tota la família i alguna gent del poble va anar a veure’l a sa casa per a fer-li companyia i li van donar una gran alegria molt gran. Per a ells va ser un gran regalet per al Nadal, perquè tots es pensaven que el que li havia passat seria més greu de lo que ell tenia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario